Aquest cap de setmana, la cita era a Tavascan. El circuit català i la copa catalana de raquetes, amb l’afegit de que era puntuable per la copa d’Europa, va omplir la Vall de Cardós per complert. El C.E. Reddis, del qual formem part la Teresa i jo, es va encarregar d’organitzar la cursa, amb l’ajuda del Centre excursionista de Lleida. El fet que l’any passat ja hi participéssim, i que enguany també s’hi celebres el campionat d’Europa, ens va fer decidir a entrar a l’organització i col•laborar en un esdeveniment de tal magnitud.
Divendres ja érem allà dalt, per l’endemà està a primera hora i així començar els preparatius. El dia va començar pujant el telecadira fins dalt de tot. Des d’allí es va començar a obrir la traça fins al coll. Aquest tram era bastant dret i es va haver de fer camí a cop de pala. A partir d’aquí el camí es dividia. El circuit pels que competien continuava pujant fins el Campirme, per després baixar fins l’estany del Diable i acabar al refugi de la Pleta del Prat, lloc d’on es donava la sortida. Un grupet es va dedicar a obrir aquest camí mentre que la resta ens vam dirigir cap al Tuc de la Cima, per trepitjar el circuit que faria la resta de participants. El circuit de competició ja l’havíem fet l’any passat com a caminada, així que el circuit dels que caminaven era nou per nosaltres. Des del Tuc de la Cima vam anar a buscar la pista d’esquí de fons amb una espectacular baixada de 600 metres de desnivell en tant sols 1 km aroximadament. La neu estava perfecte per disfrutar al màxim, sensació que també van tenir els participants l’endemà. La pista portava directe al refugi on acabaríem la jornada. Cap al vespre vam baixar a Tavascan on es feia la presentació de la cursa. Allí hi havia la Marta Alvarez i el J.M.Batet que l’endemà participarien a la marxa.
Diumenge tothom es va aixecar d’hora. El dia havia arribat i cadascú tenia el seu rol. A nosaltres ens va tocar estar a l’avituallament dels que caminaven. Aquest estava al final de la baixada, just on comença la pista d’esquí de fons. L’encarregat de les pistes de Tavascan, que el dia abans ens havia ajudat a obrir la traça, ens va portar en moto de neu fins al lloc, amb tot l’avituallament. A més es va enrotllar i ens va deixar uns esquís de fons per passar el rato mentre arribaven els primers participants. Tots els participants van quedar encantats amb l’espectacularitat de la baixada i de les vistes. Quan va haver passat l’últim, carreguem els trastos i fins al refugi fent esquí de fons. Jo no ho havia provat mai i la veritat es que no va estar mal.
La cursa havia estat un èxit participatiu i organitzatiu, així que ho vam acabar amb un bon dinar a Tavascan amb tots els del club. Ves, qui ho havia de dir!
