Aquest cap de setmana de tres dies, la Teresa, jo, el meu germà Jordi, el Saül, i un grupet de 6 persones més, havíem d’anar a pujar els Astazu. Aquests són dos tres mil que es troben a dalt de tot de la vall de Pineta, al parc natural d’Ordesa. La idea era anar fins el parador de Bielsa, deixar els cotxes allà, i pujar fins el balcó de Pineta, al costat del llac Marboré, per fer-hi nit. L’endemà pujar els dos Astazus i tornar a baixar fins els cotxes i cap a casa.
La cosa es que al final, mon germà no ha pogut anar. L’Ivan, son fill de 6 mesos, s’ha trobat una mica malament aquest dies, i va preferir no pujar. Jo i la Teresa tampoc hem pujat per culpa meva. Una mena de grip que em va agafar el dijous cap al tard, i que durant tot el dia d’ahir em va deixar bastant dèbil, n’ha sigut la causa. Una llàstima perquè em feia gràcia dormir al mig de la muntanya, ja que no ho he fet mai, i a més la vall de Pineta diuen que es bastant espectacular.
Així doncs, els Astazu, em queden pendents de fer. I parlant de pics pendents vull recordar el primer tres mil que vaig fer, o vaig intentar. Va ser el Veteranos, el juny de l’any passat. Ens vam trobar unes condicions una mica complicades. Després n’he fet uns quants més com la Pica d’estats, el Montcalm i el Verdaguer, aquests tres durant la travessa de la porta del cel, i el Posets, al setembre de l’any passat. Però el Veteranos és una espina que encara tinc clavada. En vaig fer una crònica d’aquella ascensió:
Ascensió al Veteranos
“El despertador va sonar a les 6 del matí. Tot i ser aviat, es respirava un ambient de ganes i il·lusió. A fora, el dia s’havia aixecat ennuvolat, no feia gaire fred, i l’entorn continuava irradiant pau i tranquil·litat. Després d’esmorzar, vam replegar les coses per deixar-les als cotxes, i amb l’equip necessari, vam començar a caminar. Els primers passos ens van portar a travessar petits estables i granges properes al refugi. Un cop deixats enrere, el camí va anar pujant suaument fins a situar-se a mitja muntanya. A la dreta, al final del pendent, i paral·lel a nosaltres, el riu “Cinqueta” ens acompanyava junt amb la remor de les seves aigües. A l’esquerra, la muntanya s’enfilava amunt travessant-nos de quant en quant amb alguna via d’aigua, fruit del desgel. Només algun que altre isard va desviar la nostra atenció d’aquell paratge immens, verdós i ple de boscos, il·luminat puntualment per algun ull de sol.
Aviat vam arribar al primer objectiu, “la pleta de Añes Cruces”, lloc on neix el “Cinqueta” gràcies a la intersecció de varis barrancs. Aquí vam desviar-nos cap a la dreta, tot seguint el GR, i que ens portaria “al Puerto de Chistau”, següent objectiu de l’expedició.
El camí, força pedregós, va començar a enfilar-se seriosament. Les primeres clapes de neu van fer acte de presencia, i de seguida el color blanc va apoderar-se del paisatge. La neu cobria per sota del genoll, el caminar començava a fer-se pesat, i la temperatura ens va obligar a treure la roba d’abric. A poc a poc els núvols s’anaven tornant més espessos i l’esforç físic començava a notar-se.
Un vent fred i enèrgic ens va donar la benvinguda a dalt de tot del “puerto de Chistau”. Havíem assolit el segon objectiu i ho vam aprofitar per descansar i recuperar forces. En aquest moment, una clariana de sol ens va acompanyar durant uns minuts, com si fos una petita treva, un instant de calma abans del dur camí que encara ens esperava.
Ens vam desviar a la dreta deixant el GR, amb el punt de mira posat a “la Collada Negra”, punt d’inici de la cresta de la muntanya i començament del tram decisiu per assolir “el Veteranos”.
Aquí el camí ja era força dret i la neu cobria per damunt del genoll. Avançàvem en ziga-zaga molt lentament. Ara un peu, ara l’altre, i així successivament. A estones els núvols ens envaïen i passàvem a formar part d’ells. La visibilitat era baixa i costava veure el de davant. Però tot i això, el descans del “puerto de Chistau” i la proximitat del cim, eren més que suficients per continuar endavant. Just abans d’arribar a la “Collada”, un grup de roques que sobresortia de la neu, ens va servir per descansar. Els pantalons estaven mullats i la temperatura ja era força baixa. Des d’aquí es veia tota la cresta de la muntanya, i les cornises de neu que havien deixat al descobert els allaus. S’havia d’anar en compte de no xafar en fals.
Un cop recarregats, ens vam disposar a fer l’atac final. Només treure el cap per la “Collada”, un vent molt fort ens va estabornir. Després de caminar uns metres per la cresta, intentant mantenir l’equilibri a causa del fort vent, vam iniciar l’últim tros el qual s’havia quasi d’escalar. En aquest moment l’únic pensament era el de fer el cim. Aviat vam veure el Veteranos. El teníem just allà al davant, esperant-nos a que el coronéssim. Malauradament el mal estat de l’últim pas, i tot i els intents del nostre guia per superar-lo, no va ser possible arribar al punt més alt. Fent us del sentit comú vam donar l’ascensió per finalitzada, i tot i faltar uns metres pel cim, la satisfacció era total. L’esforç i el patiment be s’ho valien, i les vistes des d’aquí contribuïen a que tot plegat fos un èxit.
Vam tornar enrere per on havíem vingut fins el grup de roques on havíem parat abans. Aquí a recer del vent, vam tenir uns minuts de descans on la intenció era de dinar, intenció que es va esvair de seguida quan van començar a caure els primers flocs de neu. La precipitació era suau, però suficient per continuar baixant, abans de que es compliques. El descens fins al “puerto de Chistau” va ser relativament ràpid, i un cop allí, direcció “la pleta de Añes Cruces”, tot desfent el camí que havíem fet. Aviat es van veure les primeres taques d’herba i pedra, i els flocs de neu es van convertir en gotes d’aigua. Amb el xubasquero empapat, i les cames cansades, poc a poc el paisatge es va anar tornant verd. Ja no vam parar fins a arribar al final. Les granges i els estables ens van donar la benvinguda al refugi de Viadós, punt i final d’una aventura dura i difícil, però que sense cap mena de dubte tornaríem a viure. Segur que la recordarem durant molt de temps.”